dimecres, 25 de maig del 2011
dilluns, 23 de maig del 2011
Hispanic Society of America
- Conferència del dr John O'Neill a la Universitat de Barcelona -
El seu fundador fou Archer Milton Huntington (1870 – 1955), nascut al sí d’una de les famílies més riques d’Amèrica, constructora del Ferrocarril de la “Central Pacific” i de drassanes també al Pacífic. La majoria de les coses que sabem dels seus primers anys són anecdòtiques. No conservem el seu diari personal però sí que ens aporta molta informació el “A Note-Book in Northern Spain” (1998), una recopilació de cartes a la seva mare (tot i que a ella no li interessava especialment l’art hispànic), notes de premsa retallades i enganxades en un àlbum, i cartes posteriors.
El seu fundador fou Archer Milton Huntington (1870 – 1955), nascut al sí d’una de les famílies més riques d’Amèrica, constructora del Ferrocarril de la “Central Pacific” i de drassanes també al Pacífic. La majoria de les coses que sabem dels seus primers anys són anecdòtiques. No conservem el seu diari personal però sí que ens aporta molta informació el “A Note-Book in Northern Spain” (1998), una recopilació de cartes a la seva mare (tot i que a ella no li interessava especialment l’art hispànic), notes de premsa retallades i enganxades en un àlbum, i cartes posteriors.
El 1882 viatja a Europa. El fascinen els museus. En els quilòmetres d'obres al museu del Louvre es sent captivat per l'art. En aquest viatge li cau a les mans l’obra on es parla d’Espanya "The Zincali" de George Borrow (Londres, 1841). Després d'haver visitat Liverpool, segons ell "molt gran i bruta", va comentar degut a la lectura del llibre de Borrow: "Espanya deu ser més interessant que Liverpool". De fet la cita sobre la brutícia a Liverpool és l’únic retall del seu diari que es conserva.
Els seus pares tenien una col•lecció d'art francès, italià, etc, en part perduda en el terretrèmol de San Francisco. No obstant, no tenen pas art espanyol. Archer s'entusiasma amb Espanya degut als llibres de Borrow, que el motiven més que "informen". "La Biblia en España" l'omple de preguntes i un nou encís, catalitzadors del seu viatge a la Península Ibèrica.
Mentrestant treballa des dels 17 anys a l’empresa del seu pare, on fa d’aprenent de l’ofici. Ell seguirà concentrat en la poesia i l’estudi de l’art hispànic, pensant en la possibilitat de la fundació d’un museu. Dos anys més tard rebutja un càrrec de més responsabilitat a l’empresa i pretén dedicar-se a l’art i cultura hispànics definitivament amb l’ajut del professor William I. Knapp de la Universitat de Yale.
En el viatge a Espanya, Huntington fa els primers passos com a col•leccionista comprant algunes monedes antigues. La seva col•lecció numismàtica acabarà sent una de les més importants mundialment amb 35.000 monedes i 3.500 medalles.
L’any 1890 posseïa ja una biblioteca de 2000 exemplars, emocionant-se amb les seves noves adquisicions d’exemplars únics en vitela.
En aquesta dècada realitza diversos viatges a Espanya per buscar material per a la seva edició del “Poema de Mío Cid” i per comprar més llibres. Aconsegueix arribar a la versió manuscrita de la família Vidal. Es diu que en aquest moment s’agenollà i besà la taula.
A Espanya compra el “Libro de las Aves de Caza” de López de Ayala (il•luminat i en pergamí); “Oliveros de Castilla” de Fadrique de Basilea, en condicions perfectes; la Celestina i 244 llibres més amb factura de la llibreria Murillo. A Londres compra un exemplar de les “Siete partidas” de Alfonso el Sabio per 70 lliures esterlines i el llibre d’hores negre (de vitela tenyida), de María de Castilla (1458), del que només se’n conserven 14 exemplars, per 45 lliures.
Tot i les bones compres, el Marqués de Jerez i Hiersemann són els seus millors contactes i subministradors. Coneix el Marqués de Jerez en el seu pas per Sevilla i anys després li ven la biblioteca per 5.522.500 francs degut al desinterès dels fills a heredar-la. Això suma 10.000 llibres a la col•lecció de la Hispanic Society, establerta el 1904 i amb la innauguració de l’edifici el 1908. L’adquisició dela biblioteca del Marqués de Jerez desagrada enormement a alguns erudits espanyols en veure com gran part del patrimoni espanyol sortia d’Espanya camí a Nova York. Però Archer és un home que estudiarà tot el possible per expandir la seva col•lecció i coneixements, per exemple, estudiarà cirurgia per a realitzar el camí del Cid evitant i curant les possibles lesions del camí.
Del 1905 al 1915 Hiersemann li ven bastants dels seus llibres, i li busca llibres del seu interès que també li ven. Per desgràcia el contacte es debilita amb la Primera Guerra Mundial i acaba després dels judicis de Nürnberg en què es considera espies a Huntingon i la seva dona fins que se’ls acaba deixant en llibertat.
Fou un home que es mantingué allunyat voluntàriament de la societat nova yorquesa i per tant poc conegut. En un primer moment sí que en participà degut al desig de la seva primera dona, de la que es divorcià i després es vengué la casa i es mudà.
Una vegada fundada la Hispanic Society es dedica bàsicament a la burocràcia i en un moment donat deixa de seguir adquirint material. Un cop finalitzada la tasca de recopilació, inicià el catàleg. La feina és immensa. De fet, només de manuscrits poètics i teatrals n’hi ha un munt sense catalogar encara avui en dia. A més a més, per desgràcia, la procedència de la majoria dels seus llibres, però, és desconeguda o se’n té poca informació. Existia una divisió entre la biblioteca privada i la institucional, que aniria rebent material de la privada fins que es passa totalment la privada a la institucional. Aquesta divisió dificulta en certa mesura les coses a l’hora de fer catàleg.
Antonio Rodríguez Mullido va preparar el catàleg per la poesia del segle d’or i els manuscrits poètics de la society. Malgrat els seus esforços i aportació inestimable, les seves indicacions són poc clares en nombroses ocasions, en alguns casos apareixen bosses amb l’etiqueta: “aquí hi ha quelcom important”. Però no es sap què és important del que hi ha a la bossa.
Cal destacar que Archer fou dels primers o el primer a fundar un museu d’accés gratuït al públic i el primer a Nova York. Aquest fet es deu a la seva intenció d’expandir els coneixements de la cultura hispana i elevar-ne el perfil, intenció que el dugué a publicar facsímils d’alta qualitat i repartir-los a diferents centres d’estudis gratuïtament.
La seva col•lecció inclou llengües parlades al llarg del temps en territori hispànic: Portuguès, àrab, hebreu, català, castellà, etc. També inclou material no literari: obres d’art com el quadre de la Duquesa de Alba de Goya, ceràmiques, etc. En total la col•lecció posseix una secció de manuscrits que n’inclou 200.000, la qual no inclou la feina de Huntington, d’uns 5.000 documents més. 15.000 llibres impresos, 250 incunables (una de les col•leccions més importants), el 1931 se n’afegiren 250.000 més, 280.000 revistes, diaris, partitures i fotografies. Huntington donava gran importància als costums, indumentària i la cultura de la gent i als anys 20, als 30 i als 50 obtingué 120.000 fotografies que els plasmaven. Insistia a demanar als empleats i més tard empleades (ja que els especialistes homes solien demanar un sou massa alt) que fessin fotografies als viatges. Als inicis contractà especialistes com Schindler, musicòleg que comprava partitures i desaparegué amb allò que havia de comprar.
És igualment important la col•lecció de mapes: 50 cartes portolanes: de Vespuccio, La Costa Oest. Un mapa de Joan Martínez de 1582 amb el Mar roig pintat de roig, les illes pintades en or, etc. Encara que deixà de comprar cartes portolanes i les que es deixà per comprar les té el seu cosí a San Marino.
Dues de les meravelles que es guarden a la Hispanic Society són: l’únic manuscrit existent de Quevedo i una Bíblia en hebreu del segle XV, començada a Espanya i que amb l’expulsió dels jueus arribà a Portugal, on fou il•luminada, d’allà passà a Marroc i després a Itàlia. No obstant es conserven la data i firma sevillanes.
També “Libros de cabildo” de Guatemala del 1541 on s’hi apuntaven esdeveniments diaris del que era la capital en aquell moment. Amb documents firmats per diverses persones.
També el Llibre imprès el 1478, amb l’únic full que queda de la Bíblia en llemosí. La primera traducció de la Bíblia en llengua vernacla.
Encara que els més coneguts són:
La primera edició de “la Celestina”. Un dels llibres més importants per a la seva col•lecció i que pogué aconseguir finalment en regalar a la Morgan Library el facsímil del llibre.
La primera edició “del Quijote” 1605. On el subtítol és: “El ingenioso hidalgo don Quixote de la Mancha, compuello por Miguel de Cervantes Saavedra”.
dissabte, 21 de maig del 2011
Indignats
http://www.clarin.com/mundo/indignados-Espana-extienden-Europa_0_484151851.html
http://www.welt.de/politik/ausland/article13385514/Zehntausende-Spanier-demonstrieren-trotz-Verbots.html
Potser que Espanya hagi fet de pont entre els països tradicionalment islàmics i la resta del món?
Sé que em mou la ingenuïtat en escriure aquesta frase. M'agradaria pensar que la gent es mourà, que aconseguirem canviar-ho tot, que derrocarem el sistema que ha sotmès a gran part del món a una pobresa perpètua. Potser un dia paguem tots per això, però potser hi ha una petita escletxa a l'esperança malgrat tot?
Em fa por que les petites protestes que hi ha de moment només recolzin Espanya, que no cridin pels seus propis problemes que tot aquest sistema els ha brindat.
(Post in progress...)
http://www.welt.de/politik/ausland/article13385514/Zehntausende-Spanier-demonstrieren-trotz-Verbots.html
Potser que Espanya hagi fet de pont entre els països tradicionalment islàmics i la resta del món?
Sé que em mou la ingenuïtat en escriure aquesta frase. M'agradaria pensar que la gent es mourà, que aconseguirem canviar-ho tot, que derrocarem el sistema que ha sotmès a gran part del món a una pobresa perpètua. Potser un dia paguem tots per això, però potser hi ha una petita escletxa a l'esperança malgrat tot?
Em fa por que les petites protestes que hi ha de moment només recolzin Espanya, que no cridin pels seus propis problemes que tot aquest sistema els ha brindat.
(Post in progress...)
dimecres, 19 de gener del 2011
No veig les estrelles
La llum de la ciutat cobreix les estrelles. És fàcil establir una analogia entre aquesta frase i l'efecte de la ciutat sobre les coses importants.
Quant de temps fa que no mires les estrelles?
Com pots mirar-les si no les pots veure?
dimarts, 18 de gener del 2011
Sobre gustos
El gust general:
http://yaestaellistoquetodolosabe.lacoctelera.net/post/2006/04/20/expertos-descubren-dos-nuevos-sabores-basicos-adiposo-y-el
El gust dels gats:
http://www.meneame.net/story/gatos-no-detectan-sabor-dulce-pero-detectan-otros-sabores-humanos-no-podemos
http://www.scientificamerican.com/article.cfm?id=strange-but-true-cats-cannot-taste-sweets
http://www.mascotas.com/secciones/gato-conducta.asp?contenido=38362
http://yaestaellistoquetodolosabe.lacoctelera.net/post/2006/04/20/expertos-descubren-dos-nuevos-sabores-basicos-adiposo-y-el
El gust dels gats:
http://www.meneame.net/story/gatos-no-detectan-sabor-dulce-pero-detectan-otros-sabores-humanos-no-podemos
http://www.scientificamerican.com/article.cfm?id=strange-but-true-cats-cannot-taste-sweets
http://www.mascotas.com/secciones/gato-conducta.asp?contenido=38362
(Arqueologia, apunts)
(Apunts sense examen que no sé on guardar)
Estratigrafia
Estratigrafia
El mètode de treball consisteix en l'excavació d'unitats estratigràfiques i el seu registre segons les tècniques preconitzades per E. C. Harris i A. Carandini.
Unitat estratigràfica (Unitat estratigràfica = UE):
- Unitat de deposició, natural o humana.
- Poden ser dipòsits;
o deposició primària
o “ secundària
- Interfícies verticals: rases o qualsevol forat
- Elements de construcció.
La diferenciació entre UE es fa segons:
- Propietats físiques:
o Compactació
o Coloració
o Composició
- Relació entre UEs:
o Coberta per – cobreix a
o Suportada per - suporta a
o Omplerta ...
o Tallada ...
o Sincronitzada amb
o Igual a
Totes les informacions quant a la caracterització de cada unitat estratigràfica són registrades en una fitxa individual d'unitat estratigràfica.
Tipus:
Dipòsits | Interfícies verticals | Elements de construcció |
s'annexa la fitxa d'inventari de materials. | ||
Recollida sistemàtica dels materials arqueològics:
- Registre a les fitxes d’UE
- Es fica en bosses inventariades i referenciades amb:
o Número de l’UE.
- Es renten
- Es siglen
o Codi del jaciment
o Codi del sector
o Número d’UE
- Mostres de sediments d’UE més representatives per a:
o Anàlisis:
§ Paleoambientals
§ Antracològics
§ Carpològics
§ Palinològics
o També es siglen
dissabte, 8 de gener del 2011
Bios - Zoe
La lògica no explicarà el món del mite i el mite no ha d'explicar el món de la lògica.
Ens trobem en uns temps en què es troba a faltar el control del mite sobre la visió del món, per sobre del coneixement empíric. El pitjor és que davant dels brams sorgits de l'obstinació i l'absoluta ignorància, han cedit cervells que en un altre temps creia intel·ligents. Han cedit a les seves emocions, no només escolten aquests brams sinó que els contesten permetent un debat que hauria de romandre inexistent. Patètic.
Ens trobem en uns temps en què es troba a faltar el control del mite sobre la visió del món, per sobre del coneixement empíric. El pitjor és que davant dels brams sorgits de l'obstinació i l'absoluta ignorància, han cedit cervells que en un altre temps creia intel·ligents. Han cedit a les seves emocions, no només escolten aquests brams sinó que els contesten permetent un debat que hauria de romandre inexistent. Patètic.
Terra autem erat inanis et vacua et tenebrae super faciem abyssi et spiritus Dei ferebatur super aquas
Fa molt de temps creia que la ciència es deslliurà de les urpes del mitos, però no és així del tot. Crec que el mitos mai serà destruït, l'ésser humà sempre ha de poder accedir al seu món intern, la fantasia ens fa humans. Febus i Bacus fa mil·lennis eren els representants d'aquestes dues realitats: allò que abasta els sentits i allò que abraça la sensibilitat. És senzill d'expressar: la fe és mitos, la lògica és logos.
Els científics antics explicaven les seves teories donant per fet un coneixement antic. Aquest era el mitos, surgit d'allò que no s'havia aconseguit desxifrar del món sensible.
Bé, tots sabem com la veu del mitos ha intentat suplir al logos en molts casos i molts han intentat silenciar el mitos finalment en l'odi conseqüent de molts anys de ceguera imposada. En el meu cas no sento odi, em sento orgullosa de dir que sóc el fruit tendre de la llibertat causada per l'inici d'una heterogeneitat entre aquests dos principis. Tinc fe en el meu mitos i aspiro a posseïr més informació gràcies al logos. Sé que això, malauradament, pot aportar certa sorpresa per alguns lectors, però el més ateu i escèptic té el seu propi mitos segons el meu punt de vista. Dic que aquest ideal d'heterogeneitat entre mitos i logos és tendre perquè encara es recorda l'esmentat silenci, imposat per la ceguera del mitos.
Encara que alguns apostessin -per pura rebel·lia- per l'eliminació del mitos i s'hagués intentat dur a terme en estats totalitaris orientals, els experts en logos no eren els botxins del mitos i els qui ho han estat, ha sigut de forma anecdòtica.
Encara que alguns apostessin -per pura rebel·lia- per l'eliminació del mitos i s'hagués intentat dur a terme en estats totalitaris orientals, els experts en logos no eren els botxins del mitos i els qui ho han estat, ha sigut de forma anecdòtica.
No obstant els qui dediquen la vida al mitos sí que volen extendre's pel logos desembocant a la seva destrucció -sí, parlo en present-. En molts casos, desgraciadament, el mitos es converteix en una idea cega en la que creus per tossuderia i pressió social. No acceptes que aquesta idea es pugui conjugar amb una altra, ni permets que sigui revocada per l'obvietat que es pugui presentar davant dels teus ulls. Un exemple simple és que el fet de ser del Barça t'impedeixi acceptar que el Madrid ha jugat bé.
No és just. Les emocions humanes ceguen tant que ens ofèn que qualsevol creença sigui fàcilment desmuntada. És cruel que ens arrenquin el mite, la imaginació, és cruel que ens arrenquin la lògica, la intel·ligència.
I sembla mentida! Després del neixement de tanta gent que és capaç de fer raonaments com el meu, una ceguera col·lectiva argumenta que els nens aprenen coses lògiques desmentides per la imaginació.
- Us sonarà l'inici d'aquest llibre:
http://books.google.es/books?id=BXjTNuXTin0C&printsec=frontcover&dq=les+metamorfosis+ovidi+vol.+I&hl=ca&ei=6cEnTa_uG-eg4QaW793fCQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=10&sqi=2&ved=0CFYQ6AEwCQ#v=onepage&q=les%20metamorfosis%20ovidi%20vol.%20I&f=false
- Ara us sona més?: http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/12048621999195962976846/p0000001.htm#I_10_
dilluns, 20 de desembre del 2010
El somni dels homes
Ens regim per partits polítics que han evolucionat bàsicament a partir de ideologies del segle XIX. Aquestes ideologies solien mirar per la llibertat dels individus i aspiraven a les formes més justes de govern, en què la majoria tingués la veu.
Els hereus d'aquestes ideologies s'han fos en l'ànsia de poder habitual. Una democràcia no existeix sense transparència, com podem si no votar als candidats que creiem més adients si no sabem realment el què fan?
Wikileaks simplement ha permès al món veure la veritable cara dels governs actuals de forma clara i contundent, quelcom que abans només intuïem. Si un govern té por de mostrar les seves activitats a la seva població, com podem confiar en aquest govern? He vist crítiques de parbulari fetes per embaixadors de països. Si no es vol que la població sàpiga d'aquestes crítiques és perquè són inapropiades o simplement immorals i per tant no s'haurien de fer.
Internet ha permès a la població parlar, cobrir distàncies quilomètriques, que es sàpiga quina és la opinió de les masses. Wikileaks, lluita per la transparència política. Ergo els governants no volen que el poble parli ni sàpiga, ergo els governants no volen la democràcia.
Sembla que els documents de Wikileaks han precipitat la necessitat dels governants de capar la xarxa. Molta gent bòrnia creu que Wikileaks ha comès una irresponsabilitat, així que el més sorprenent de tot és que una gran porció de la població estigui d'acord amb aquells que volen amagar la veritat al poble.
Sembla que no ho recordem, però l'ésser humà ha somiat sempre amb la realitat que ens ha possibilitat la xarxa. Qui vol matar el somni de la igualtat i justícia total?
divendres, 22 d’octubre del 2010
Arqueologia 1 - Giannina
Al inici de El jardí dels Finzi-Contini de Giorgio Bassani, l'autor s'allunya de l'empatia que pugui sentir cap a les restes de la necròpolis de Cerveteri argumentant que fa tant de temps que els morts etruscos són morts que és com si sempre ho haguessin estat, com si mai haguessin estat vius.
Una nena (Giannina) replicà a aquesta afirmació arrancant aquest distanciament autoimposat. També ells, els etruscos, van viure i se'ls estima com a tota la resta.
És una afirmació que potser Giannina no va meditar gaire, simplement l'expressà perquè la sentia. No obstant, la mirada de la resta del grup -llunyana fins llavors, potser involuntàriament- canvià absolutament. Les restes de cop es transformaren en el vague record del què havien estat. Eren persones.
Així ens veiem iguals, un apropament que ens permet parlar amb ells. Ens encurioseix la vida d'aquelles persones tant properes, com nosaltres, de cultures i maneres de viure diferents, que un dia es perderen en les arenes del temps degut a una extinció o evolució. L'empatia cap a aquella gent, ja no només restes, ens uneix malgrat la distància temporal.
Ens veiem reflectits quan els mirem a la cara, aquest és el nostre vincle profund. Si sentim aquest vincle prou temps ens adonarem que no només els estimem, també els temem. En ells veiem el destí de la nostra pròpia existència, com a civilització, com a cultura, com a individus.
dissabte, 7 de març del 2009
Rebota i rebota
No sé si coneixeràs a Godard, cineasta franco-suís de la Novelle Vague. La pel·lícula que he vist d'ell -no em facis dir quina és- no em va impressionar gens, quan vaig sortir del cinema m'havia deixat totalment indiferent. Curiosament amb el temps i amb el record en mà enlloc del fruit immadur del què s'acaba de veure, vaig comprendre que els silencis després d'una pregunta com: -m'estimes?- s'havien d'interpretar com la solitud del personatge. Segurament us passarà pel cap que sóc una mica estúpida per no haver-ho vist a la primera. Bé, a tall de defensa diré que no em vaig adormir de miracle i que no vaig donar la mínima importància a les implicacions (fossin les que fossin) del film. Unint les miques que en recordo amb aquesta deducció / "assabentament" sobre el tema de la solitud, em fa l'efecte que és una pel·lícula viva, que no et dóna sentiments exagerats i que sense adonar-te'n et colpeja malgrat la sobreexplotació de recursos. Els personatges es senten sols i incomunicats, moltes vegades com parlant amb una paret i la història no té una moral marcada, les coses passen.
Pot ser que sigui un tema cremat, però crec que en aquest moment estem més sols i més acompanyats que mai. M'explicaré -si és que cal- :
Cada dia tenim més gent a l'abast però, irònicament, aquells que podem tocar amb la mà són els que menys informació de nosaltres tenen. Parlem amb desconeguts per alliberar-nos d'una càrrega o flirtejar sense importants repercussions socials ni personals. Malauradament, quan intentem parlar amb aquells que ens importen, manifestar les nostres emocions o problemes, se'ns planta una paret al davant. Una paret pròpia o aliena. Si és pròpia es reflecteix tant en vergonya com en por al rebuig, orgull, com en qualsevol idea pertorbadora que pugui passar per un crani humà. D'entre les parets alienes escullo la indiferència, topar-se amb les teves pròpies paraules que no han tingut cap eco, simplement et tornen sense cap efecte, dit d'una manera molt, molt plana: reboten però no exploten. No ho dius a un desconegut, és el teu amic, el teu familiar i no trobes consol. Cada dia més ens lliurem als braços del Món per trobar aquest consol, et sents millor?
Pot ser que sigui un tema cremat, però crec que en aquest moment estem més sols i més acompanyats que mai. M'explicaré -si és que cal- :
Cada dia tenim més gent a l'abast però, irònicament, aquells que podem tocar amb la mà són els que menys informació de nosaltres tenen. Parlem amb desconeguts per alliberar-nos d'una càrrega o flirtejar sense importants repercussions socials ni personals. Malauradament, quan intentem parlar amb aquells que ens importen, manifestar les nostres emocions o problemes, se'ns planta una paret al davant. Una paret pròpia o aliena. Si és pròpia es reflecteix tant en vergonya com en por al rebuig, orgull, com en qualsevol idea pertorbadora que pugui passar per un crani humà. D'entre les parets alienes escullo la indiferència, topar-se amb les teves pròpies paraules que no han tingut cap eco, simplement et tornen sense cap efecte, dit d'una manera molt, molt plana: reboten però no exploten. No ho dius a un desconegut, és el teu amic, el teu familiar i no trobes consol. Cada dia més ens lliurem als braços del Món per trobar aquest consol, et sents millor?
dijous, 17 de gener del 2008
Problemes de configuració
Haig de canviar la configuració del blog. Cada cop que edito alguna cosa d'un post, se'm desconfigura.
Intentaré fer-hi alguna cosa després dels exàmens. Salut!
Intentaré fer-hi alguna cosa després dels exàmens. Salut!
dimarts, 27 de novembre del 2007
La Perversa Caricia de Satán
Treball per a una assignatura:
Catalogació d'imatges fixes de la pel·lícula: La Perversa Caricia de Satán
Les imatges fixes són normalment fotos tirades per fer el cartell de la pel·lícula o així.
Argument de la pel·lícula:
Claire Grandier (la protagonista) és una dona d'ascendència noble, amb interès pel satanisme i les """ciències""" ocultes. Busca venjar la mort del seu marit, induït al suïcidi pel Duc de Haussemont.
El Professor Gruber (el co-protagonista) ha descobert una fórmula o uns microorganismes que permeten la regeneració de teixit necròtic.
El Duc de Haussemont ofereix la seva mansió i els laboratoris d'aquesta per a la realització dels experiments que volen dur a terme els dos primers.
Loretta és la minyona que s'embolica amb el mosso encarregat de la quadra (que original, no?).
És una pel·lícula dolenta amb ganes. El muntatge no està ni ben fet. L'argument (fet pel director) és patètic i sense coherència. Es nota com es força el guió perquè les actrius es despullin davant la càmera (és de l'any 75, inicis del boom del "Destape" després de la mort de Paquito). La minyona i el mosso de quadra cardant en mitat d'una escena simplement per "exigències del guió". A mi em sembla bé, total, és l'únic interès que té la pel·lícula, així i tot no té gaire a veure amb la pel·lícula. D'altra banda em pregunto què pot tenir a veure amb la pel·lícula en un film que no té coherència entre les parts, amb un argument digne de la mà d'un nano de 8 anys.
Una d'aquestes incoherències estúpides és l'aparició d'un home baixet que fa del típic "Igor" de les pel·lícules de terror. És rescatat per Claire quan passejava a cavall, de les mans d'uns "catetos de poble" que el persegueixen per alguna superstició o així. El porta a un pabelló de caça li dóna menjar i li ensenya les metes. I ja es queda allà perquè ella li ho ordena. I perquè aquest tio està per allà? Ni idea, tampoc se'n sap el destí, ni si l'acaben trobant ni... res! Simplement Claire havia d'ensenyar les petxugues a algú.
Claire invoca un zombie gràcies al llibre d'Astaroth i la poció rara del professor Gruber. Hum... no sé, però em sembla que no és el dimoni ni la bibliografia més adequada per demanar aquest tipus de coses, simplement per la naturalesa del propi Astaroth. Però bé, algun "llibre" havien d'inventar-se per dur a terme un ritual satànic i per allà corria Astaroth que debia insistir per cobrar copyright o així. Bé... seguim; el "científic" per mitjà de la telepatia controla el zombie i aquest mata al duc de Haussemont, l'inductor al suïcidi del marit de Claire. I després de pit, cuixa i uns quants assassinats més, acaba la pel·lícula.
És infumable. A vegades ni es respecta l'eix d'acció. Tampoc es fa un muntatge que tingui una bona coherència narrativa. I un altre dels factors que m'ha molestat a l'hora de veure-la és que a més de ser terriblement dolenta, estava en italià. 80 minuts en què havia de parar l'orella i fixar-m'hi bé per una pel·lícula que no valia un duro... bé sí, 9€ segons un francès que te la venia per internet. Jo la vendria per un preu inferior al DVD verge, però hi ha gent molt rara pel món.
Sobre el treball: Els negatius que hi ha a la Filmoteca no són ni els originals si no internegatius (negatius de fotografies de les fotografies originals). Estan plens de ditades, el revelat és matusser i hi ha marques de llapis de la fotografia original que ni s'han molestat a treure (¿¡pa qué?!).
A partir d'ara em guardaré més de dir que una pel·lícula és dolenta després de veure com una ha conseguit tocar fons d'aquesta manera.
Catalogació d'imatges fixes de la pel·lícula: La Perversa Caricia de Satán
Les imatges fixes són normalment fotos tirades per fer el cartell de la pel·lícula o així.
Argument de la pel·lícula:
Claire Grandier (la protagonista) és una dona d'ascendència noble, amb interès pel satanisme i les """ciències""" ocultes. Busca venjar la mort del seu marit, induït al suïcidi pel Duc de Haussemont.
El Professor Gruber (el co-protagonista) ha descobert una fórmula o uns microorganismes que permeten la regeneració de teixit necròtic.
El Duc de Haussemont ofereix la seva mansió i els laboratoris d'aquesta per a la realització dels experiments que volen dur a terme els dos primers.
Loretta és la minyona que s'embolica amb el mosso encarregat de la quadra (que original, no?).
És una pel·lícula dolenta amb ganes. El muntatge no està ni ben fet. L'argument (fet pel director) és patètic i sense coherència. Es nota com es força el guió perquè les actrius es despullin davant la càmera (és de l'any 75, inicis del boom del "Destape" després de la mort de Paquito). La minyona i el mosso de quadra cardant en mitat d'una escena simplement per "exigències del guió". A mi em sembla bé, total, és l'únic interès que té la pel·lícula, així i tot no té gaire a veure amb la pel·lícula. D'altra banda em pregunto què pot tenir a veure amb la pel·lícula en un film que no té coherència entre les parts, amb un argument digne de la mà d'un nano de 8 anys.
Una d'aquestes incoherències estúpides és l'aparició d'un home baixet que fa del típic "Igor" de les pel·lícules de terror. És rescatat per Claire quan passejava a cavall, de les mans d'uns "catetos de poble" que el persegueixen per alguna superstició o així. El porta a un pabelló de caça li dóna menjar i li ensenya les metes. I ja es queda allà perquè ella li ho ordena. I perquè aquest tio està per allà? Ni idea, tampoc se'n sap el destí, ni si l'acaben trobant ni... res! Simplement Claire havia d'ensenyar les petxugues a algú.
Claire invoca un zombie gràcies al llibre d'Astaroth i la poció rara del professor Gruber. Hum... no sé, però em sembla que no és el dimoni ni la bibliografia més adequada per demanar aquest tipus de coses, simplement per la naturalesa del propi Astaroth. Però bé, algun "llibre" havien d'inventar-se per dur a terme un ritual satànic i per allà corria Astaroth que debia insistir per cobrar copyright o així. Bé... seguim; el "científic" per mitjà de la telepatia controla el zombie i aquest mata al duc de Haussemont, l'inductor al suïcidi del marit de Claire. I després de pit, cuixa i uns quants assassinats més, acaba la pel·lícula.
És infumable. A vegades ni es respecta l'eix d'acció. Tampoc es fa un muntatge que tingui una bona coherència narrativa. I un altre dels factors que m'ha molestat a l'hora de veure-la és que a més de ser terriblement dolenta, estava en italià. 80 minuts en què havia de parar l'orella i fixar-m'hi bé per una pel·lícula que no valia un duro... bé sí, 9€ segons un francès que te la venia per internet. Jo la vendria per un preu inferior al DVD verge, però hi ha gent molt rara pel món.
Sobre el treball: Els negatius que hi ha a la Filmoteca no són ni els originals si no internegatius (negatius de fotografies de les fotografies originals). Estan plens de ditades, el revelat és matusser i hi ha marques de llapis de la fotografia original que ni s'han molestat a treure (¿¡pa qué?!).
A partir d'ara em guardaré més de dir que una pel·lícula és dolenta després de veure com una ha conseguit tocar fons d'aquesta manera.
divendres, 23 de novembre del 2007
Passin i vegin!
Intentaré recomençar amb l'activitat d'aquest blog. No asseguro res. M'interessaria que aquesta activitat fos més o menys igual de freqüent als dos blogs: Protocolo7 i Petit diari .Així que haig de tornar a fer una entrada de benvinguda, si no és molèstia, és clar.
En aquest blog no hi ha res d'interessant. Els que hagin visitat Protocolo7, segurament se n'hauran adonat que del què escrivim és bàsicament el què ens passa pel cap. Normalment som els últims en assabentar-nos de les coses, així que només us podem oferir el nostre punt de vista dels diferents temes que podem tractar.
Per cert, la imatge d'entrada la canviaré. Em resulta una mica violent veure'm a mi mateixa com si fos un pòster, Personalment, a part de l'egocentrisme que es pugui despendre d'aquest encapçalament, m'encanta la foto estèticament parlant i s'escau amb els colors del blog.
Segurament posaré com a administrador també a Moreloth (quan m'enrecordi), encara que possiblement no escriurà massa; prou feina té per escriure a Protocolo7.
Fins al proper post. ^^
dissabte, 2 de juny del 2007
PROTOCOLO7
A veure... XD aquest blog és com si no existís, així que... us dono aquesta direcció: http://protocolo7.blogspot.com Allà segur que hi sóc ^^.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)