Se'm fa antinatural. Sempre, des de que vas començar a existir, has estat amb mi i no puc entendre que ja no hi siguis. M'he acostumat a esperar, a que si espero algun dia podré tornar a veure o a fer allò que vull. Però no tinc aquesta opció amb tu. Amb tu m'haig de resignar, i no m'hi he acostumat a resignar-me a no tornar-te a veure. No podré abraçar-te ni fer-te petons ni jugar amb tu. Cada cop que tinc temps per avorrir-me no puc evitar pensar en tu i no poder-te anar a buscar o, el que és pitjor, començar a fer-ho i parar-me un segon i dir: no pots trobar-lo, mai el trobaràs.
Tinc encara el llit on dormies amb pèls de color marronós quasi negre. Abans tenies un pèl preciós de color negre profund i brillant. És terrible pensar en l'última vegada que et vaig veure; patint, malalt, amb problemes per respirar. Et trobo tant a faltar i no puc fer res. Sec, impotent, perquè no hi ha res a fer. No estic acostumada a que em diguin "no", que em diguin "mai més". Recordo haver-te abraçat i fer-te un petó. Vas entrar dins el cistell i et vas quedar adormit. Et recordo respirant malament i amb problemes per caminar.
No és just, no vaig poder dir-te on et portàvem ni perquè. No vaig poder parlar amb tu. Ni tan sols vaig poder pensar-m'ho. Però quan vas deixar de respirar, em va caure tot. L'esperança falsa, mentidera, puta esperança que fa que caiguis de més a munt, l'esperança de pensar que potser, buscant molt o amb diners, podries estar més temps amb mi.
Et trobo tant a faltar.