Al inici de El jardí dels Finzi-Contini de Giorgio Bassani, l'autor s'allunya de l'empatia que pugui sentir cap a les restes de la necròpolis de Cerveteri argumentant que fa tant de temps que els morts etruscos són morts que és com si sempre ho haguessin estat, com si mai haguessin estat vius.
Una nena (Giannina) replicà a aquesta afirmació arrancant aquest distanciament autoimposat. També ells, els etruscos, van viure i se'ls estima com a tota la resta.
És una afirmació que potser Giannina no va meditar gaire, simplement l'expressà perquè la sentia. No obstant, la mirada de la resta del grup -llunyana fins llavors, potser involuntàriament- canvià absolutament. Les restes de cop es transformaren en el vague record del què havien estat. Eren persones.
Així ens veiem iguals, un apropament que ens permet parlar amb ells. Ens encurioseix la vida d'aquelles persones tant properes, com nosaltres, de cultures i maneres de viure diferents, que un dia es perderen en les arenes del temps degut a una extinció o evolució. L'empatia cap a aquella gent, ja no només restes, ens uneix malgrat la distància temporal.
Ens veiem reflectits quan els mirem a la cara, aquest és el nostre vincle profund. Si sentim aquest vincle prou temps ens adonarem que no només els estimem, també els temem. En ells veiem el destí de la nostra pròpia existència, com a civilització, com a cultura, com a individus.
