No sé si coneixeràs a Godard, cineasta franco-suís de la Novelle Vague. La pel·lícula que he vist d'ell -no em facis dir quina és- no em va impressionar gens, quan vaig sortir del cinema m'havia deixat totalment indiferent. Curiosament amb el temps i amb el record en mà enlloc del fruit immadur del què s'acaba de veure, vaig comprendre que els silencis després d'una pregunta com: -m'estimes?- s'havien d'interpretar com la solitud del personatge. Segurament us passarà pel cap que sóc una mica estúpida per no haver-ho vist a la primera. Bé, a tall de defensa diré que no em vaig adormir de miracle i que no vaig donar la mínima importància a les implicacions (fossin les que fossin) del film. Unint les miques que en recordo amb aquesta deducció / "assabentament" sobre el tema de la solitud, em fa l'efecte que és una pel·lícula viva, que no et dóna sentiments exagerats i que sense adonar-te'n et colpeja malgrat la sobreexplotació de recursos. Els personatges es senten sols i incomunicats, moltes vegades com parlant amb una paret i la història no té una moral marcada, les coses passen.
Pot ser que sigui un tema cremat, però crec que en aquest moment estem més sols i més acompanyats que mai. M'explicaré -si és que cal- :
Cada dia tenim més gent a l'abast però, irònicament, aquells que podem tocar amb la mà són els que menys informació de nosaltres tenen. Parlem amb desconeguts per alliberar-nos d'una càrrega o flirtejar sense importants repercussions socials ni personals. Malauradament, quan intentem parlar amb aquells que ens importen, manifestar les nostres emocions o problemes, se'ns planta una paret al davant. Una paret pròpia o aliena. Si és pròpia es reflecteix tant en vergonya com en por al rebuig, orgull, com en qualsevol idea pertorbadora que pugui passar per un crani humà. D'entre les parets alienes escullo la indiferència, topar-se amb les teves pròpies paraules que no han tingut cap eco, simplement et tornen sense cap efecte, dit d'una manera molt, molt plana: reboten però no exploten. No ho dius a un desconegut, és el teu amic, el teu familiar i no trobes consol. Cada dia més ens lliurem als braços del Món per trobar aquest consol, et sents millor?
Pot ser que sigui un tema cremat, però crec que en aquest moment estem més sols i més acompanyats que mai. M'explicaré -si és que cal- :
Cada dia tenim més gent a l'abast però, irònicament, aquells que podem tocar amb la mà són els que menys informació de nosaltres tenen. Parlem amb desconeguts per alliberar-nos d'una càrrega o flirtejar sense importants repercussions socials ni personals. Malauradament, quan intentem parlar amb aquells que ens importen, manifestar les nostres emocions o problemes, se'ns planta una paret al davant. Una paret pròpia o aliena. Si és pròpia es reflecteix tant en vergonya com en por al rebuig, orgull, com en qualsevol idea pertorbadora que pugui passar per un crani humà. D'entre les parets alienes escullo la indiferència, topar-se amb les teves pròpies paraules que no han tingut cap eco, simplement et tornen sense cap efecte, dit d'una manera molt, molt plana: reboten però no exploten. No ho dius a un desconegut, és el teu amic, el teu familiar i no trobes consol. Cada dia més ens lliurem als braços del Món per trobar aquest consol, et sents millor?
