Cercar al bloc

dilluns, 20 de desembre del 2010

El somni dels homes

Ens regim per partits polítics que han evolucionat bàsicament a partir de ideologies del segle XIX. Aquestes ideologies solien mirar per la llibertat dels individus i aspiraven a les formes més justes de govern, en què la majoria tingués la veu.

Els hereus d'aquestes ideologies s'han fos en l'ànsia de poder habitual. Una democràcia no existeix sense transparència, com podem si no votar als candidats que creiem més adients si no sabem realment el què fan?

Wikileaks simplement ha permès al món veure la veritable cara dels governs actuals de forma clara i contundent, quelcom que abans només intuïem. Si un govern té por de mostrar les seves activitats a la seva població, com podem confiar en aquest govern? He vist crítiques de parbulari fetes per embaixadors de països. Si no es vol que la població sàpiga d'aquestes crítiques és perquè són inapropiades o simplement immorals i per tant no s'haurien de fer.

Internet ha permès a la població parlar, cobrir distàncies quilomètriques, que es sàpiga quina és la opinió de les masses. Wikileaks, lluita per la transparència política. Ergo els governants no volen que el poble parli ni sàpiga, ergo els governants no volen la democràcia.

Sembla que els documents de Wikileaks han precipitat la necessitat dels governants de capar la xarxa. Molta gent bòrnia creu que Wikileaks ha comès una irresponsabilitat, així que el més sorprenent de tot és que una gran porció de la població estigui d'acord amb aquells que volen amagar la veritat al poble.

Sembla que no ho recordem, però l'ésser humà ha somiat sempre amb la realitat que ens ha possibilitat la xarxa. Qui vol matar el somni de la igualtat i justícia total?

divendres, 22 d’octubre del 2010

Arqueologia 1 - Giannina

Al inici de El jardí dels Finzi-Contini de Giorgio Bassani, l'autor s'allunya de l'empatia que pugui sentir cap a les restes de la necròpolis de Cerveteri argumentant que fa tant de temps que els morts etruscos són morts que  és com si sempre ho haguessin estat, com si mai haguessin estat vius.

Una nena (Giannina) replicà a aquesta afirmació arrancant aquest distanciament autoimposat. També ells, els etruscos, van viure i se'ls estima com a tota la resta.

És una afirmació que potser Giannina no va meditar gaire, simplement l'expressà perquè la sentia. No obstant, la mirada de la resta del grup -llunyana fins llavors, potser involuntàriament- canvià absolutament. Les restes de cop es transformaren en el vague record del què havien estat. Eren persones.

Així ens veiem iguals, un apropament que ens permet parlar amb ells. Ens encurioseix la vida d'aquelles persones tant properes, com nosaltres, de cultures i maneres de viure diferents, que un dia es perderen en les arenes del temps degut a una extinció o evolució. L'empatia cap a aquella gent, ja no només restes, ens uneix malgrat la distància temporal.

Ens veiem reflectits quan els mirem a la cara, aquest és el nostre vincle profund. Si sentim aquest vincle prou temps ens adonarem que no només els estimem, també els temem. En ells veiem el destí de la nostra pròpia existència, com a civilització, com a cultura, com a individus.

Sobre el blog:

Aquest blog no és regular ni freqüentat. Si us fa il·lusió veure alguna cosa que mereixi mínimament la pena publicat per mi, visiteu:

PROTOCOLO7

Blog compartit per:
L'Aighash i en Moreloth